Gespa Teatre

CENTRE CULTURAL I RECREATIU PINEDA Un bon mirall

2010-04-19T09:09:00.000-07:00

Amb la participació en el concurs de teatre amateur de Pineda hem tingut oportunitat de conèixer el Centre Cultural i Recreatiu de Pineda de Mar. Una entitat cultural de més de vuitanta anys de continuïtat, amb un dinamisme molt gran. A part del concurs, organitzen amb la Federació de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya cada any la Mostra Nacional de Teatre Amateur: tres dies de teatre a tots els racons de la vila amb la participació d’un elevat nombre de companyies de tot arreu. Enguany la 8a. Mostra és els dies 30 d’abril i 1 i 2 de maig.

Però el que a mi em sembla més important és l’escola de teatre Artur Iscla, amb trenta anys d’antiguitat i que actualment té cap a dos-cents alumnes. A l’acte de lliurament de premis ens van oferir una selecció del seu muntatge “Caixa de Melodies": un musical basat en la història de l'Escola de Teatre, representat per joves actors de l'escola amb una petita (i meravellosa) orquestra de joves de l'Escola Municipal de Música de Pineda de Mar. Fa molt de goig veure un escenari ple de nois i noies amb tantes ganes, veure que s’ho estan passant d’allò més bé (fins al punt de perdre’s el partit Madrid-Barça), i el que és més important: que ofereixen una qualitat indiscutible, tant des del punt de vista musical, com de moviment en escena i interpretació. També he de fer esment del presentador de l’acte, un veritable “crak” de la comunicació, un jove sortit de l’escola i que actualment hi fa de professor.

Sense dubte l’aposta que fa trenta anys van fer alguns ciutadans de Pineda per crear aquesta escola ha donat uns fruits considerables. Els que ho veiem des de fora no podem menys que admirar–la amb una mica de sana enveja i que ens serveixi de referència per engegar-ne una a la nostra vila.

Trobareu informació a:

http://www.lamostrapineda.cat/

http://www.ccrpineda.com/

David Sagrera

QUAN VAL UN CAFÈ? I UNA CAFETERA?

2010-04-05T08:50:00.000-07:00

Divendres Sant. A Palamós no es pot fer un pas. Si son tots aquí potser Barcelona estarà buida...

Cartellera. Telentrades.El Cafè de Goldoni, direcció Joan Oller, amb Mingo Ràfols, Joan Anguera, Pere Arquillué, Josep Julien, Àngels Bassas, Mireia LLunell, Paula Blanco, Xavier Capdet, Dafnis Balduz i David Segú. Això promet. Hi ha fila quatre! Som´hi: al Romea.

Ja se sap per Setmana Santa toca Via Crucis: Barcelona no està buida, hi ha tots els guiris del Món, per això han fugit els barcelonins. A més a Les Rambles hi fan processons que --mai no ho dirieu-- vénen del carrer Hospital, el carrer del teatre. Empentes, cops de colze, sisplau deixin passar a la senyora de la cadira de rodes! Posi's la màquina de retratar a un lloc que jo sé i camini, babau! Vols dir que arribarem?

Arribem. Fins i tot tenim temps que ens arrissin tres euros per dos cafès sols al bar del teatre, però amb tanta parafernàlia cafetera en el vestíbol t'entra el mono i no te'n pots estar.

La funció. Una meravella si no fos pel decorat. I en dic decorat a propòsit i si podeu llegiu-ho en to pejoratiu: la meva opinió és que no hi havia escenografia.

Uns actors fantàstics, amb una dicció perfecta (com no podia ser menys), movent-se per l'escena amb ritme, amb un text ric, ben treballat, però encabits dins una cafetera exprés. Sí ho heu llegit bé, una gegantina cafetera exprés de les més lletges que he vist mai acull aquesta funció posant-hi totes les traves que pot.

Darrerament he vist tres muntatges dirigits per Joan Ollé: Corall romput, El jardí dels cinc arbres i aquest Cafè. En els dos primers el contingut poètic va més enllà de les paraules i impregna tot l'espai; en canvi en aquest últim els elements escènics només molesten, son barroers i, a sobre, son publicitat de la companyia de cafeteres que patrocina la funció! Fins aquí podiem arribar, com en els camps de futbol: barregem l'espectacle amb la publicitat!

La mateixa funció sense la cafetera: un excel·lent, tot i que jo hagués posat un fogonet amb una Oroley entre caixes per perfumar la platea, que l' olfacte també és un sentit que es pot cuidar en el teatre.

David Sagrera

Alguna cosa fa olor de podrit... a Micenes

2010-04-03T23:00:00.000-07:00

El rei ha mort a mans de la seva esposa i de l'amant, que ara ocupa el tron i el llit de la reina. El fill del rei mort ordirà una trama per venjar la mort del pare estimat.
A qui li sona aquesta història? Algú ha dit Hamlet? També, però no: som gairebè vint segles abans del turmentat príncep de Dinamarca que va descriure Shakespeare. Som a la Grècia de Sòfocles, cap al 418 aC, i serà Orestes qui prengui venjança en la seva mare, Clitemnestra, per l'assassinat del seu pare, Agamèmnon, atiat per la seva germana Electra, una esplèndida Clara Segura, a la sala petita del TNC. Quan un va a veure un espectalce del qual ja n'ha sentit crítiques molt favorables, sempre corre el risc de sortir-ne decebut, si les expectatives que se n'ha fet van més enllà de la realitat. He anat a veure aquesta Electra, dirigida per l'Oriol Broggi i interpretada per la Clara Segura havent-ne sentit opinions molt bones, i amb l'aval de la no menys magnífica Antígona que aquest tàndem teatral va presentar fa tres anys.

Tot ha estat a l'alçada de les expectatives. Fins i tot les ha depassat. Amb escreix. La sala petita del TNC ha canviat la seva estructura a la italiana per crear un escenari auster on el públic envolta l'escena en els 360 graus, on una il·luminació precisa i eficaç, que il·lumina tot el que ha d'il·luminar sense en cap moment molestar a l'espectador, on un so afinadíssim que dona, sense fer-se notar, tots els matisos a les veus, creen l'entorn on brillen els actors amb contundència en aquesta tragèdia implacable. Clara Segura dona tots els matisos, tota l'emoció a aquest personatge turmentat. La seva força en escena és gairebé sobrehumana. La seva mirada ho transmet tot: l'odi, la desolació, la ràbia, la tendresa, l'amor.

Què té la mirada de la Clara Segura?
Tot i que la majoria l'hem coneguda en registres de comèdia, la seva força dramàtica sembla feta a mida de la tragèdia grega. Els secundaris donen, en general, un bon contrapunt a la protagonista. Jo en destacaria l'Anna Güell, continguda i poètica en el paper del Preceptor, i la Mar Ulldemolins, que, malgrat la seva joventut, apunta maneres molt interessants: una actriu a no perdre de vista en els anys a venir. Qui potser em va resultar menys convincent va ser Borja Espinosa, que fa un Orestes massa petit, mancat de força tràgica i amb una dicció que necessita millorar... però qui podria aguantar un enfrontament escènic amb Clara Segura sense ser devorat?

Teatre amb majúscules. Un espectacle molt recomanable. Si hi sou a temps, no us el perdeu. El 22 de maig ve al Municipal de Girona, on, probablement es trencarà l'estructura escènica plantejada al TNC, per muntar-la en un format d'escenari clàssic. Sens dubte, perderà part de la seva força. Encara hi ha entrades lliures al TNC. Si podeu, aneu-hi.

http://www.tnc.cat/ca/electra

Jordi Massoni

Ahir vaig perdre una juguesca...

2010-03-27T07:11:00.000-07:00

Ahir vaig perdre una juguesca: havia apostat amb un dels membres de Gespa que a la reunió de l'assemblea anyal seriem, al menys, una quarantena de persones, la meitat del nostre cens. N'erem, si no vaig errat, vint-i-vuit. Poca gent, em dic. Malgrat això, la vetllada em va semblar rodona i profitosa. Amb poc més d'una hora es va ventilar un ordre del dia força atapeït i encara hi va haver temps per una divertida intervenció del vicepresident, que ens va regalar una enginyosa performance on varem sortir tots retratats entre vagines.

Em va semblar impecable el parlament del president. Tot i la confessada extensió, va ser un text ben estructurat, integrador, amable i eficaç. A aquells que ara somrieu amb displicència per sota el nas ja us dic que sí, que no me n'amago: que jo sóc de la corda d’en David. Que estic convençut que la feina que fa ell, ningú no la faria millor. Que la seva capacitat de síntesi, el seu seny, i sobretot el seu esforç per llimar les rebaves i fer–nos prendre consciència de que tots pertanyem a un mateix grup, és un mèrit que només li apreciarem amb el pas del temps. Que li faig d'escolanet? Doncs sí. Què passa?

També vaig trobar l’exposició d’en Xavi Salvador en la mateixa línia: cartesiana, ordenada, diàfana i entenedora. Com una bona comptabilitat. Amb poca lletra i amb tots els números. En pocs minuts, tothom ho va tenir tot clar. Feina ben feta, Xavi. Gràcies.

La Dolors es va guanyar –jo li atorgo des d’aquí– el títol d’editora de la memòria anyal amb caràcter indefinit. No pas com deia en Xavi Casanovas “fins que n’aprengui”, sinò fins que ella vulgui. Si fent–ho amb les presses imposades i a pilota passada ens va presentar una memòria ben estructurada i simpàtica com la del 2009, estic segur que treballant amb més temps, amb més col·laboracions per part de tots i elaborant–la a mesura que els esdeveniments es produeixin, per al 2010 tindrem una memòria excepcional. Endavant.
Els projectes, ja ho vareu veure, van a tot drap. Dos muntatges que ja s’assagen, dos més a la recambra i uns quants més que encara tenen corda per estona, a banda d'activitats alternatives com la renovada Mostra de Teatre Infantil i Juvenil o la participació a l’acte Truman Capote.

Deixeu–me, però ser una mica “poi”. Ja sabeu que va amb la meva naturalesa i que no me’n puc estar. Deixeu–me tornar al títol i a les seves raons. Vagi dit per endavant que Déu me’n guard de fer judicis. Jo no sóc ningú per jutjar les raons de cadascú. Ni ho pretenc. És ben segur que algunes persones haguessin volgut assistir a l'assemblea i no els va ser possible per raons de força major. N’estic convençut. Com també estic segur que altres persones no hi van venir per pura i simple mandra. Perquè a la tele feien una peli o perquè a ells les feines “burocràtiques” els avorreixen (a mi també, ho juro). Jo -ho torno a dir- no pretenc assenyalar a ningú. Tots tenim miralls a casa. Però vint–i–vuit persones sobre un cens -acabat d'estrenar- de vuitanta–una, em semblen molt poques, què voleu que us digui. Em sembla, per sobre de tot, una desconsideració cap a les persones que s’han esforçat i han dedicat molts dies i moltes hores a confeccionar el que era contingut fonamental i transcendent d’aquesta reunió, el redactat i la presentació dels Estatuts i del Règim Intern i que ahir es van aprovar per unanimitat però amb un quòrum massa escàs.

Vaig trobar–hi a faltar, sobretot, alguns dels membres actius de Gespa. Persones molt implicades en el nostre dia a dia, que prenen part en els muntatges i que participen regularment en l’activitat de l’agrupació. Ahir aprovàvem els Estatuts i el Règim Intern, en definitiva el marc d’actuació del que, segurament, serà una nova etapa de Gespa. Encara que només fos amb caràcter simbòlic, ahir havíem de ser més. O almenys a mi m’ho sembla.

Jordi Massoni