Ahir vaig perdre una juguesca: havia apostat amb un dels membres de Gespa que a la reunió de l'assemblea anyal seriem, al menys, una quarantena de persones, la meitat del nostre cens. N'erem, si no vaig errat, vint-i-vuit. Poca gent, em dic. Malgrat això, la vetllada em va semblar rodona i profitosa. Amb poc més d'una hora es va ventilar un ordre del dia força atapeït i encara hi va haver temps per una divertida intervenció del vicepresident, que ens va regalar una enginyosa performance on varem sortir tots retratats entre vagines.Em va semblar impecable el parlament del president. Tot i la confessada extensió, va ser un text ben estructurat, integrador, amable i eficaç. A aquells que ara somrieu amb displicència per sota el nas ja us dic que sí, que no me n'amago: que jo sóc de la corda d’en David. Que estic convençut que la feina que fa ell, ningú no la faria millor. Que la seva capacitat de síntesi, el seu seny, i sobretot el seu esforç per llimar les rebaves i fer–nos prendre consciència de que tots pertanyem a un mateix grup, és un mèrit que només li apreciarem amb el pas del temps. Que li faig d'escolanet? Doncs sí. Què passa?
També vaig trobar l’exposició d’en Xavi Salvador en la mateixa línia: cartesiana, ordenada, diàfana i entenedora. Com una bona comptabilitat. Amb poca lletra i amb tots els números. En pocs minuts, tothom ho va tenir tot clar. Feina ben feta, Xavi. Gràcies.
La Dolors es va guanyar –jo li atorgo des d’aquí– el títol d’editora de la memòria anyal amb caràcter indefinit. No pas com deia en Xavi Casanovas “fins que n’aprengui”, sinò fins que ella vulgui. Si fent–ho amb les presses imposades i a pilota passada ens va presentar una memòria ben estructurada i simpàtica com la del 2009, estic segur que treballant amb més temps, amb més col·laboracions per part de tots i elaborant–la a mesura que els esdeveniments es produeixin, per al 2010 tindrem una memòria excepcional. Endavant.
Els projectes, ja ho vareu veure, van a tot drap. Dos muntatges que ja s’assagen, dos més a la recambra i uns quants més que encara tenen corda per estona, a banda d'activitats alternatives com la renovada Mostra de Teatre Infantil i Juvenil o la participació a l’acte Truman Capote.
Deixeu–me, però ser una mica “poi”. Ja sabeu que va amb la meva naturalesa i que no me’n puc estar. Deixeu–me tornar al títol i a les seves raons. Vagi dit per endavant que Déu me’n guard de fer judicis. Jo no sóc ningú per jutjar les raons de cadascú. Ni ho pretenc. És ben segur que algunes persones haguessin volgut assistir a l'assemblea i no els va ser possible per raons de força major. N’estic convençut. Com també estic segur que altres persones no hi van venir per pura i simple mandra. Perquè a la tele feien una peli o perquè a ells les feines “burocràtiques” els avorreixen (a mi també, ho juro). Jo -ho torno a dir- no pretenc assenyalar a ningú. Tots tenim miralls a casa. Però vint–i–vuit persones sobre un cens -acabat d'estrenar- de vuitanta–una, em semblen molt poques, què voleu que us digui. Em sembla, per sobre de tot, una desconsideració cap a les persones que s’han esforçat i han dedicat molts dies i moltes hores a confeccionar el que era contingut fonamental i transcendent d’aquesta reunió, el redactat i la presentació dels Estatuts i del Règim Intern i que ahir es van aprovar per unanimitat però amb un quòrum massa escàs.
Vaig trobar–hi a faltar, sobretot, alguns dels membres actius de Gespa. Persones molt implicades en el nostre dia a dia, que prenen part en els muntatges i que participen regularment en l’activitat de l’agrupació. Ahir aprovàvem els Estatuts i el Règim Intern, en definitiva el marc d’actuació del que, segurament, serà una nova etapa de Gespa. Encara que només fos amb caràcter simbòlic, ahir havíem de ser més. O almenys a mi m’ho sembla.
Jordi Massoni
La Dolors es va guanyar –jo li atorgo des d’aquí– el títol d’editora de la memòria anyal amb caràcter indefinit. No pas com deia en Xavi Casanovas “fins que n’aprengui”, sinò fins que ella vulgui. Si fent–ho amb les presses imposades i a pilota passada ens va presentar una memòria ben estructurada i simpàtica com la del 2009, estic segur que treballant amb més temps, amb més col·laboracions per part de tots i elaborant–la a mesura que els esdeveniments es produeixin, per al 2010 tindrem una memòria excepcional. Endavant.Els projectes, ja ho vareu veure, van a tot drap. Dos muntatges que ja s’assagen, dos més a la recambra i uns quants més que encara tenen corda per estona, a banda d'activitats alternatives com la renovada Mostra de Teatre Infantil i Juvenil o la participació a l’acte Truman Capote.
Deixeu–me, però ser una mica “poi”. Ja sabeu que va amb la meva naturalesa i que no me’n puc estar. Deixeu–me tornar al títol i a les seves raons. Vagi dit per endavant que Déu me’n guard de fer judicis. Jo no sóc ningú per jutjar les raons de cadascú. Ni ho pretenc. És ben segur que algunes persones haguessin volgut assistir a l'assemblea i no els va ser possible per raons de força major. N’estic convençut. Com també estic segur que altres persones no hi van venir per pura i simple mandra. Perquè a la tele feien una peli o perquè a ells les feines “burocràtiques” els avorreixen (a mi també, ho juro). Jo -ho torno a dir- no pretenc assenyalar a ningú. Tots tenim miralls a casa. Però vint–i–vuit persones sobre un cens -acabat d'estrenar- de vuitanta–una, em semblen molt poques, què voleu que us digui. Em sembla, per sobre de tot, una desconsideració cap a les persones que s’han esforçat i han dedicat molts dies i moltes hores a confeccionar el que era contingut fonamental i transcendent d’aquesta reunió, el redactat i la presentació dels Estatuts i del Règim Intern i que ahir es van aprovar per unanimitat però amb un quòrum massa escàs.Vaig trobar–hi a faltar, sobretot, alguns dels membres actius de Gespa. Persones molt implicades en el nostre dia a dia, que prenen part en els muntatges i que participen regularment en l’activitat de l’agrupació. Ahir aprovàvem els Estatuts i el Règim Intern, en definitiva el marc d’actuació del que, segurament, serà una nova etapa de Gespa. Encara que només fos amb caràcter simbòlic, ahir havíem de ser més. O almenys a mi m’ho sembla.
Jordi Massoni
